L’Associació de Promotors i Constructors d’Edificis de Catalunya, juntament amb el Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida, el Consell de Col·legis d’Administradors de Finques de Catalunya, el Consell General de Cambres de la Propietat Urbana de Catalunya, el Col·legi d’Agents de la Propietat Immobiliària de Barcelona i província, l’Associació d’Agents Immobiliaris de Catalunya i el Consell de Col·legis oficials d’Agents de la Propietat immobiliària de Catalunya han elaborat un document que conté 12 propostes d’acció de Govern en matèria de polítiques públiques d’habitatge. El document, enviat a totes les forces polítiques catalanes amb representació parlamentària, respon a l’esperit de satisfer el dret a l’habitatge, un dels principals problemes no resolt adequadament i que precisa de la concertació de totes les parts actores per a trobar les millors i més diverses solucions.
Cal destacar que la majoria de les mesures aprovades durant aquesta última dècada, tant per part de l’Estat com de les comunitats autònomes, comporten obligacions de gran impacte per als privats, els qui senten que acaben assumint la responsabilitat de l’execució de polítiques assistencials pròpies de l’Administració. És per això que les 12 propostes d’acció plantejades als grups polítics que configuren el Parlament de Catalunya van en la direcció de corregir aquesta situació.
La primera actuació va encaminada a crear i assegurar un marc regulador estable que ofereixi seguretat jurídica a totes les parts, permetent alhora la celebració de les actuacions d’inversió en el sector de la construcció residencial de manera sostenible. La segona, té el focus en les preassignacions pressupostàries per a les polítiques d’habitatge, que haurien d’incrementar el seu pes en el pressupost català fins al 1,5% del PIB. En definitiva, es pretén que a llarg termini es garanteixi un increment suficient dels recursos de la Generalitat en matèria d’habitatge.
La tercera acció vol impulsar un acord de col·laboració públic-privat per al rellançament sostenible de la promoció d’habitatge nou. Es planteja un acord pluriennal entre el sector i l’Administració, que estableixi els canals i les mesures de col·laboració per a la promoció d’habitatge a preu assequible i social. En aquest sentit, seria absolutament necessari aconseguir cicles de promoció de fins a 25.000 habitatges a l’any de diversa tipologia, lliures i protegits, en règim d’accés en lloguer, venda, dret de superfície i cessió d’ús o copropietat. Aconseguir aquesta xifra d’habitatges significaria la generació de més de 60.000 llocs de treball i una recaptació fiscal per al conjunt de les Administracions superior als 1.500 milions d’euros.
Pel que respecta a la quarta acció se centra en la mobilització del sòl reservat destinat a habitatge assequible i social, avaluant quines són les actuacions més eficients per a accelerar la creació d’una nombrosa oferta d’aquesta mena d’habitatge. La cinquena actuació planteja que l’Administració desenvolupi instruments no coercitius per a avançar cap al dret subjectiu de l’habitatge, en línia amb el que es va implantar a França o al País Basc. Des de l’acció pública -sense interferir ni anar en detriment dels drets dels titulars del parc d’habitatges privat- haurien de buscar-se fórmules i recursos suficients per a proporcionar el sostre adequat en aquells col·lectius de la població amb més dificultats per a accedir a un habitatge.
Les línies de suport d’accés a un habitatge nou configurarien la sisena proposta d’acció, que no tan sols aniria a remolc del que pugui establir el Pla d’Habitatge Estatal, sinó de disposar de línies pròpies amb càrrec als pressupostos de la Generalitat de Catalunya. Els fons europeus Next Generation EU són una oportunitat per a tot el sector -i també per al ciutadà- per a reactivar la construcció residencial davant la incertesa de l’impacte que comporta l’escenari post-Covid sobre l’economia. Precisament, la setena acció seria facilitar l’aplicació d’aquests fons en l’àmbit de la construcció residencial, seguint-li la vuitena actuació, fonamentada en l’adopció de mesures de simplificació administrativa i millora de l’agilitat en tràmits i altres aspectes per part de l’Administració.
L’acció novena pretén modificar les imposicions als propietaris realitzades per la Llei 24/2015 i els Decrets llei 17/2019 i 1/2020. En aquest sentit, es proposa obrir un diàleg amb el Govern sobre la definició de gran forquilla, el lloguer social obligatori, la viabilitat de les actuacions de promoció urbanística i la protecció davant l’ocupació il·legal d’habitatges.
La fórmula triada per l’executiu català per a intentar contenir les rendes de lloguer és considerada contraproduent per a la generació del propi lloguer. De fet, la interpretació de la llei afecta als contractes signats entre els anys 1995 i 2015, suposant un greu perjudici per a tots aquells propietaris que històricament han posat habitatges de la seva titularitat en el mercat de lloguer, de manera que augmenta objectivament la possibilitat que aquestes es retirin de l’oferta de mercat. A més, la llei realitza una inadequada aplicació de l’índex de referència, ignorant aspectes essencials que tenen un pes objectiu en la valoració a realitzar-se del preu de lloguer. Cal afegir que l’impuls per part del Govern d’una normativa de lloguer catalana comportarà una nova confrontació competencial, considerant l’acord signat al 2018 entre l’Estat i la Generalitat, on s’explica que els dos governs coincideixen que qualsevol intent de regulació dels arrendaments urbans és competència de l’Estat. Les actuacions desena i onzena contemplen la revocació d’aquestes normatives pels efectes adversos sobre el lloguer i destacar que l’estabilitat i la seguretat jurídica en les normes que regulen els contractes d’arrendament han de tenir present que l’objectiu és facilitar el dret bàsic de l’accés a l’habitatge, responent equilibradament a les necessitats de propietaris i arrendataris.
L’acció dotzena és reclamar als grups parlamentaris -i molt especialment al Govern de la Generalitat de Catalunya-, que en aquesta legislatura es posi en marxa una nova política de concertació en matèria del dret a l’habitatge, mitjançant la promoció d’un nou Pacte Nacional d’Habitatge en el qual estiguin representats tots els actors i agents intervinents. Això vol dir escoltar i facilitar la participació dels representants dels propietaris i dels col·lectius empresarials i professionals, que han de ser actors intervinents juntament amb els representants dels diferents nivells i àmbits de governança de l’Administració amb capacitat dispositiva i/o pressupostària en el sector de l’habitatge.
